(Article publicat dilluns, 19 de juny al Diari de Girona)
Recentment us parlava d’una sentència dictada per l’Audiència Provincial de Guipuscoa, on es declarava la responsabilitat civil d’un pare i d’un centre educatiu pels insults d’una alumna de tretze anys a una professora del centre mitjançant les xarxes socials (enllaç a la notícia). Ara, una recent sentència, de març d’aquest any, ens arriba de molt més a prop, de Barcelona, i en un cas de bullying, on es declara la responsabilitat civil del centre educatiu per no haver actuat amb la deguda diligència.
El titular és prou impactant: les persones o entitats que siguin titulars d’un centre docent d’ensenyament no superior, respondran pels danys i perjudicis que provoquin els seus alumnes menors d’edat durant els períodes de temps que estiguin sota el control o vigilància del professorat del centre, desenvolupant activitats tant escolars com extraescolars i complementàries. El bullying, o assetjament escolar, ha estat un fenomen present durant molts anys als centres i en certa manera tolerat i fins i tot considerat com a normal, fins que d’un temps ençà s’ha convertit en un dels problemes que més preocupa la nostra societat, segurament per haver-se agreujat per l’accés dels menors a les xarxes socials.
El bullying ha estat definit com aquella conducta o catàleg de conductes, generalment permanents o continuades en el temps, i desenvolupades per un o diversos alumnes sobre un altre o altres susceptibles de provocar a la víctima un sentiment de terror, angoixa i inferioritat, amb l’objectiu d’humiliar-lo i infringir o trencar la seva resistència física i moral.
Les denúncies per bullying s’han multiplicat per vuit en l’últim any, el que ens dona la dimensió del problema i la gran preocupació existent a la societat en aquest sentit. El cas en si no s’allunya gaire del patró que sol veure’s en aquests temes: assetjament físic, combinat amb publicacions degradants a internet, conflicte escolar i finalment abandonament del menor del centre educatiu per estrès psicoescolar.
La singularitat d’aquesta situació vindria en tot cas per la consideració que fa la sentència de que el centre educatiu no va fer prou per estar atent o pendent del problema (del qual evidentment tenia coneixement), sinó que havia d’haver previst les situacions de conflicte per evitar-les i en tot cas haver pres les mesures adients i al seu abast.
Un cop més veiem com hi ha una inversió de la càrrega de la prova, és a dir, és el centre educatiu el que ha de provar que va actuar amb diligència suficient per evitar el dany, entenent-se en cas contrari que haurà existit una situació de falta de control o d’absència de vigilància i protecció per part del centre.
Òbviament no es pot generalitzar i s’ha d’analitzar cada cas en concret, però la qüestió és: fins on pot arribar el centre per posar fi a aquesta situació? Quines són les mesures que pot prendre? Fins on pot realment arribar aquest control o vigilància? La sentència considera, en definitiva, que el centre no va fer prou simplement estan atent o pendent del nen en qüestió, i per això condemna el centre com a responsable civil dels danys morals soferts per l’alumne, i que es van quantificar en aproximadament uns 50.000 euros pels trastorns soferts pel menor.
No és un cas aïllat. La polèmica és oberta i les solucions no són fàcils. Els jutjats només aporten solucions a posteriori. Hem de debatre entre tots com acabar amb aquests situacions, defugint, com s’havia fet en el passat, de considerar que poden ser situacions normals o més o menys acceptables, quan de normals no tenen absolutament res.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats]]>
