La Sentència del Tribunal Suprem, Sala Social, de 20 d’octubre de 2015 (rec.172/2014) analitza l’acomiadament col·lectiu de treballadors de l’empresa TRAGSA i fa un estudi minuciós sobre el concepte de Grup d’empreses (enllaç a la notícia).

En síntesi, el Tribunal Suprem, Sala en Ple, casa la sentència de l’Audiència Nacional (AN) núm. 59/2004 ,de 28 de març 2014, que havia declarat la nul·litat de l’extinció de 726 treballadors indefinits i la responsabilitat solidària d’ambdues empreses, estimant que les resolucions són ajustades a dret.

Es tracta d’una sentència particularment rellevant i que aborda múltiples qüestions relatives a l’acomiadament col·lectiu. En síntesi, pot destacar-se les següents: concepte de grup d’empreses laboral, deficiència documental durant el període de consultes, falta d’actualització de la causa – en aquest cas, organitzativa – en la comunicació final, requisits exigibles als criteris de selecció dels treballadors, i incidència de la naturalesa jurídica de l’empresa en els criteris de selecció.

En l’estudi d’aquesta sentència ens centrarem únicament en la qüestió relativa al concepte de grup d’empreses laboral.

L’interès a analitzar aquest específic apartat de la sentència radica, especialment, perquè l’Alt Tribunal amb caràcter (al meu entendre) “pedagògic” y “clarificador” (doncs, els elements que generen la responsabilitat solidària són, en aquest cas, inexistents) i amb l’aspiració també de donar seguretat al tràfic jurídic, tracta de sintetitzar la seva doctrina, delimitant els “elements” que configuren la matriu conceptual sobre aquest tema.

D’altra banda, convé tenir en compte que la sentència compta amb un vot particular concurrent (formulat per la Magistrada Arastey Sahún) dirigit a denunciar que, atès que s’estima que l’acomiadament era ajustat a dret, no hagués estat necessari abordar/sintetitzar la doctrina sobre el concepte de grup d’empreses laboral, perquè implica avalar la decisió empresarial i, en conseqüència, exclou la condemna de la part demandada.

També convé apuntar que, tenint en compte les circumstàncies del cas, al seu torn, es planteja un segon vot particular concordant (formulat pel Magistrat Fernando Salinas – i al que s’adhereixen els Magistrats Segoviano Astaburuaga, Virolés Piñol i Agustí Julià), discrepant sobre el concepte i determinació del “veritable empresari” dels treballadors afectats.

El grup d’empreses laboral

Una precisió terminològica: “grup de societats” / “grup patològic d’empresa” / “empresa de grup” o “grup-empresa” són perfectament diferenciables l’innocu –a efectes laborals– «grup de societats» i el transcendent –en termes de responsabilitat– «grup patològic d’empreses».

No obstant això, l’expressió «grup patològic» ha de ser “reservada per als supòsits en què les circumstàncies determinants de la responsabilitat solidària s’emmarquen en el terreny de l’ocultació o frau”.

De manera que, “quan les dades objectives que porten a aquesta responsabilitat laboral no s’oculten, no responen a una actuació amb finalitat defraudatòria ni atenen a cap abús, la terminologia més adequada més aviat hagués de ser la de «empresa de grup» o «empresa-grup»”. Denominació que “resultaria alguna cosa així com el gènere del que aquell –el grup patològic– és l’espècie, qualificada precisament per les referides dades d’abús, frau o ocultació a tercers”.

L’Alt Tribunal estableix que la delimitació del concepte de “grup d’empresa laboral”, a la hora de determinar la possible responsabilitat solidària de les diverses empreses del grup, han de tenir-se en compte els següents elements:

  1. Ha de diferenciar-se l’innocu –a efectes laborals– «grup de societats» i la transcendent –en termes de responsabilitat– «empresa de grup»;
  2. Per a l’existència del concepte “empreses/grup” «no és suficient que concorri el mer fet que dos o més empreses pertanyin al mateix grup empresarial per derivar d’això, sense més, una responsabilitat solidària respecte d’obligacions contretes per una d’elles amb els seus propis treballadors, sinó que és necessària, a més, la presència d’elements addicionals», perquè «els components del grup tenen en principi un àmbit de responsabilitat propi com a persones jurídiques independents que són».

Enumeració dels elements addicionals: – L’enumeració dels elements addicionals en cap manera és acumulativa. – L’enumeració d’aquests elements que determinen la responsabilitat de les diverses empreses del grup són les següents:

a) el funcionament unitari de les organitzacions de treball de les empreses del grup, manifestat en la prestació indistinta de treball –simultània o successivament– en favor de diverses de les empreses del grup. Sobre aquest tema, a més, ha d’afegir-se el següent: En els supòsits de «prestació de treball “indistinta” o “conjunta” per a dues o més entitats societàries d’un grup ens trobem … davant una única relació de treball que el seu titular és el grup en la seva condició de subjecte real i efectiu de l’explotació unitària per compte de la qual presten serveis els treballadors»; situacions integrables en l’art. 1.2. de l’Estatut dels Treballadors, que qualifica com a empresaris a les «persones físiques i jurídiques» i també a les «comunitats de béns» que rebin la prestació de serveis dels treballadors». b) la confusió patrimonial En relació a aquest element, ha de tenir-se en compte que «no fa referència a la pertinença del capital social, sinó a la pertinença i ús del patrimoni social de forma indistinta, la qual cosa no impedeix la utilització conjunta d’infraestructures o mitjans de producció comunes, sempre que estigui clara i formalitzada aquesta pertinença comuna o la cessió del seu ús»; i «ni tan sols existeix per trobar-se desordenats o barrejats físicament els actius socials, tret que “no pugui reconstruir-se formalment la separació”». c) la unitat de caixa Es tracta d’un “factor addicional que suposa el grau extrem de la confusió patrimonial, fins al punt que s’hagi sostingut la convenient identificació de tots dos criteris”. Aquest element fa referència al que en doctrina s’ha qualificat com a «promiscuïtat en la gestió econòmica» i que en dir de la jurisprudència al·ludeix a la situació de «permeabilitat operativa i comptable», la qual cosa no és identificable amb les noves situacions de «cash pooling» entre empreses del mateix Grup, en les quals la unitat de caixa és merament comptable i no va acompanyada de cap confusió patrimonial, per tractar-se d’una gestió centralitzada de la tresoreria per a grups d’empreses, amb els corresponents avantatges d’informació i de reducció de costos. d) la utilització fraudulenta de la personalitat jurídica, amb creació de l’empresa “aparent” Aquest element, apunta a la “creació d’empresa aparent” –concepte íntimament unit a la confusió patrimonial i de plantilles– i al·ludeix al frau en la utilització de la personificació, que és el que determina precisament l’aplicació de la doctrina del “aixecament del vel”, en supòsits en els quals pot apreciar-se l’existència d’una empresa real i una altra que serveix de “pantalla” per a aquella. e) L’ús abusiu –anormal– de la direcció unitària, amb perjudici per als drets dels treballadors. La legítima direcció unitària pot ser objecte d’abusiu exercici –determinant de solidaritat– quan s’exerceix anormalment i causa perjudici als treballadors, com en els supòsits d’actuacions en exclusiu benefici del grup o de l’empresa dominant.

4) Que el concepte de “grup laboral d’empreses” i, especialment, la determinació de l’extensió de la responsabilitat de les empreses del grup depèn de cadascuna de les situacions concretes que es derivin de la prova que en cada cas s’hagi posat de manifest i valorat, sense que es pugui dur a terme una relació numèrica de requisits tancats perquè pugui entendre’s que existeix aquesta extensió de responsabilitat. Finalment, el Tribunal Suprem estima que en aquest cas no concorre cap –entre altres possibles– dels elements addicionals i determinants de la responsabilitat solidària del grup d’empreses. I, en aquest sentit, el contingut del segon vot particular és de lectura obligada.  ]]>