(Article publicat dissabte, 16 de febrer al Diari de Girona)
En primer lloc us diré que la paraula «toga» ve del llatí tegere, que significa «cobrir», ja que es tractava d’una penyora que normalment es posava en certes cerimònies damunt de la roba quotidiana o ordinària.
El seu origen més remot el trobem a la Roma republicana com a símbol de rang dels ciutadans de la República. Com a vestimenta acadèmica, trobem algun vestigi a les universitats medievals, si bé no és fins al segle XI quan s’institueix per primer cop a França.
L’expectació mediàtica del judici del procés ha despertat la curiositat de molts ciutadans per entendre i comprendre les formes del judici i el perquè d’algunes de les seves solemnitats. Un amic em preguntava que per què els jutges, els fiscals i els advocats porten toga i què era això de les punyetes, i si avui dia són necessàries aquestes solemnitats o es podria prescindir de les mateixes.
El seu origen més modern quant a l’Administració de Justícia el trobem en el regnat de Felip II, que va imposar el color negre per als vestits de cerimònies, que es va acabar d’institucionalitzar de manera més ordinària. La llei orgànica del poder judicial de 1870 ja contemplava l’ús obligatori de la toga, que s’ha mantingut a l’actual llei de 1985 per les audiències públiques (judicis), reunions del tribunal i actes solemnes judicials.
D’altra banda, les punyetes són brodats i puntetes col·locades en les bocamànigues de les togues que fan servir alguns membres de la judicatura. La confecció de cada punyeta era un treball molt laboriós, llarg i entretingut, d’aquí la expressió de «ves a fer punyetes», que es fa servir quan vols desempallegar-te d’algú que et molesta i que vols que et deixi en pau. També hi ha gent que associa aquesta expressió a la forma en què abans es rentava la roba en els rius o en els safareigs públics fregant amb els punys per treure les taques de la roba, normalment a les mànigues, que és on es tacava més. Tingueu cura de fer servir aquesta expressió per exemple a Puerto Rico, on té una clara connotació sexual d’autosatisfacció…
Les punyetes són presents en les togues dels magistrats, dels fiscals i dels lletrats de l’Administració de Justícia. Els advocats i procuradors, que també estan obligats a fer servir la toga, no porten aquests distintius, si bé solen portar com a escuts els distintius dels respectius col·legis.
Per últim, i responent a la pregunta que sovint molta gent es fa, de si és necessària avui dia aquesta parafernàlia, la veritat no deixa de ser un element distintiu i tradicional, com els metges porten la bata blanca. També és un símbol de distinció i dignitat que ha de presidir tota actuació de l’Administració de Justícia. I és també un instrument de despersonalització: els advocats i procuradors, com a representants i defensors d’interessos aliens, en posar-se la toga vetllen pels interessos que representen, interessos que sempre són aliens o de tercers, i no propis, ja que si no hi hauria un conflicte d’interès, que deontològicament sempre s’hauria d’evitar.
Les formes són sempre importants, i més a l’Administració de Justícia. Jo personalment reconec que he estat sempre molt formalista en aquest sentit, tot i que he anat flexibilitzant la meva postura.
Segurament no passaria res si no es porta toga i es porta un vestit, sempre que es respectin unes mínims formes. Als jutjats i tribunals s’hi va a parlar de coses serioses; segurament, si alguna de les parts anés amb banyador i xancletes o vestit de manera exageradament informal, es perdria aquesta seriositat, que no té per què ser solemnitat. Tampoc crec que l’ús de la toga sigui una formalitat massa solemne ni menys encara supèrbia. No deixa de respondre a una tradició i a un símbol distintiu de la professió. Tampoc vull convèncer ningú. Les tradicions també es poden canviar i tampoc passa res.
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella
Client Choice Awards 2014 Litigation
Advocat a Rebled Advocats
