(Article publicat dilluns, 21 de maig al Diari de Girona)
Recentment vaig assistir a la Cambra de Comerç a la xerrada i presentació del llibre Zero accidents, una utopia?, de l’autor Joan Vicenç Duran, sobre la seguretat com a eina de motivació d’un equip. M’havien parlat molt bé, i com que era un tema que jurídicament sempre m’ha interessat, hi vaig assistir amb el meu company Josep de laboral. El llibre, barreja de realitat i ficció, es basa en la pròpia experiència professional del seu autor al capdavant d’una empresa química que patia nombrosos accidents laborals, i amb un clar propòsit: canviar la tendència d’accidents d’una empresa dins una branca qualificada tradicionalment com de risc.
El que crida més l’atenció del llibre, i així es va posar de manifest a la xerrada, és la òptica des de la qual es tracta el tema de la seguretat. No parla de la seguretat com a qüestió tècnica, ni tampoc jurídica (al llibre no es fa cap referència a la llei de prevenció de riscos laborals), sinó que tracta la seguretat com una actitud ètica, humana, sobre la gestió de persones i de com és possible mobilitzar un equip i fer canvis si els objectius són clars i realitzables.
El llibre està fet des de la perspectiva empresarial; és un cant a la motivació i al treball en equip, i la conclusió final és que no és cap utopia aconseguir zero accidents. Però això requereix un coneixement acurat de la realitat de la pròpia empresa, el que no sempre passa.
Normalment jo he viscut aquestes situacions a posteriori, és a dir, un cop s’ha produït l’accident. Ara bé, no deixa de ser curiós, quan et desplaces a l’empresa, que moltes vegades és una nau on a la planta pis hi ha les oficines i a la planta baixa la zona de treball, quan primer tens la reunió al pis de dalt i preguntes als directius o als responsables sobre les mesures de seguretat, de com es fa determinada feina per poder entendre bé la mecànica de funcionament, quines són les mesures de seguretat i la instrumentària que han de dur els treballadors, després, un cop baixes a la planta de la realitat, t’adones que aquesta no acabar de ser exactament igual de com t’ho han plantejat, i en moltes ocasions, els propis responsables es fan creus de que això no sigui així.
Tornant al llibre, l’autor explicava la necessitat de connectar amb aquesta realitat, la que no es suporta només en paper, sinó la que et permet comprovar en primera persona i entendre el dia a dia dels treballadors, element clau per poder liderar un projecte. I és que aquest lideratge és el punt de partida de la difícil tasca de prendre decisions, el que no és gens fàcil –mai ho ha estat.
L’autor va repassant el camí que ha fet mitjançant els capítols del llibre, com si fossin esgraons, partint del seu lideratge, sempre sense menysprear mai cap accident ni incident, ressaltant la importància de la comunicació, de la participació i implicació de tothom, de no desanimar-se davant el fracàs, i sobretot, sabent compartir l’èxit.
A la xerrada hi havia representants de tots els sectors: patronal, sindicats, tècnics de prevenció, tècnics de l’Administració, responsables de seguretat de les empreses, i dels sector jurídic. Tothom va aportar la seva visió, i totes les aportacions van ser positives. De fet l’autor del llibre desprenia positivisme pels quatre cantons, el que va fer que l’acte fou diferent al menys a altres als que hem assistit.
El llibre inclou un glossari d’idees sobre la seguretat, que em semblen molt encertades i que és important tenir present en aquesta matèria. Un dels que més m’ha agradat és aquest: «Mai hi ha mala sort als accidents. En tot cas hi ha bona sort quan no és greu des d’un punt de vista personal o material». Però n’hi ha molts més: «El que no s’implica, no serveix»; «Més val actitud que aptitud»; «Quan succeeix un accident, quelcom s’ha fet malament»; «S’ha de compartir l’èxit»; i sobretot, la que resumeix la jornada «Sí: és possible una unitat de treball amb zero accidents».
Antoni Pérez De-Gregorio i Capella Client Choice Awards 2014 Litigation Advocat a Rebled Advocats]]>
